En Patufet - Organyá

En Patufet


Hi havia una vegada, en un poble de pagès, un pare i una mare 
que van tenir un fill, que no feia més de mig pam, i era tan menut 
i petitet que li deien Patufet. Era molt eixerit i no parava mai quiet.

Un dia la seva mare necessitava safrà i en Patufet es va posar tan 
pesat demanant d'anar-lo a comprar, que al final la mare li va 
donar un dineret i li va deixar anar.

Perquè no el trepitgessin de tan petit com era, anava pel carrer 
cantant una cançó tan fort com podia:

Patim, patam, patum, 
homes i dones del cap dret, 
patim, patam, patum, 
no trepitgeu en Patufet.

El botiguer es va quedar ben parat en sentir una veueta que 
cridava: vull una paperina de safrààà! Una vegada i una altra 
mirava i no veia ningú a la botiga; finalment, el va descobrir sota 
el dineret i li va poder vendre el safrà.

Quan la mare va haver acabat de fer l'arròs li volia portar el dinar 
al pare, que estava treballant al camp, i en Patufet va tornar a 
insistir que li deixés dur a ell. Així que la mare li va donar un cistell 
amb el dinar i el va deixar marxar.

Vet aquí que mentre hi anava va començar a ploure a bots i a 
barrals. Veient aquella tempesta tan gran, en Patufet va córrer a 
aixoplugar-se sota una col. I s'hi estava tan bé que s'hi va adormir.

Al cap d'una estona, quan la tempesta ja havia passat i en Patufet 
encara dormia, va passar un bou que, veient aquella col tan 
esponerosa, va obrir la boca i es va empassar de cop la col, 
el cistell i en Patufet.

Quan van veure que no apareixia, els seus pares el van anar a 
buscar, espantats. Cridaven ben fort: Patufeeet, on eeets? I ni 
rastre del menut, fins que al cap de molta estona d'insistir-hi es 
va sentir una veueta llunyana que deia:

Sóc a la panxa del bou, 
que no hi neva ni hi plou! 
Quan el bou farà un pet, 
sortirà en Patufet.

En sentir allò, els pares van començar a donar cols al bou per 
a menjar, i la bèstia es va anar inflant i inflant, fins que de 
sobte va fer un pet i va sortir en Patufet disparat. Tots es van 
abraçar contents i va venir un gos i va trobar un gat i aquest 
conte s'ha acabat.

Pilariu
Organyà, març del 2016
Parc (67)
Organyá, 2017.





Patufet

Érase una vez, en un pueblo de payés, un padre y una madre
que tuvieron un hijo, que no hacía más de medio palmo, y era tan pequeño
y pequeñito que le llamaban Patufet. Era muy vivaracho y nunca paraba quieto.

Un día su madre necesitaba azafrán y Patufet se puso tan
pesado pidiendo ir a comprarlo, que al final la madre le va
dar un dinerito y le soltó.

Para que no lo pisaran de tan pequeño como era, iba por la calle
cantando una canción tan fuerte como podía:

Patim, patam, patum,
hombres y mujeres del jefe derecho,
sufrimos, patam, patum,
no pise en Patufet.

El tendero se quedó bien parado al oír una vocecita que
gritaba: ¡quiero una papelina de azafrán! Una y otra vez
miraba y no veía a nadie en la tienda; finalmente, lo descubrió bajo
el dinerito y pudo venderle el azafrán.

Cuando mamá hubo terminado de hacer el arroz quería traerle el almuerzo
a papá, que estaba trabajando en el campo, y Patufet volvió a
insistir en que le dejara llevar a él. Así que la madre le dio una cesta
con el almuerzo y lo dejó marchar.

He aquí que mientras iba empezó a llover en botes y en
barrales. Viendo aquella tormenta tan grande, Patufet corrió a
guarecerse bajo una col. Y estaba tan bien que se durmió.

Al cabo de un rato, cuando la tormenta ya había pasado y Patufet
todavía dormía, pasó un buey que, viendo aquella col tan
esponerosa, abrió la boca y se tragó de golpe la col,
la cesta y Patufet.

Cuando vieron que no aparecía, sus padres le fueron a
buscar, asustados. Llamaban fuerte: Patufeeet, ¿dónde eeets? Y ni
rastro del pequeño, hasta que al cabo de mucho rato de insistir se
oyó una vocecita lejana que decía:

Estoy en la barriga del buey,
¡que no nieva ni llueve!
Cuando el toro hará un pedo,
saldrá en Patufet.

Al oír aquello, los padres empezaron a dar coles al toro para
a comer, y la bestia se fue hinchando e hinchando, hasta que de
pronto dio un pedo y salió Patufet disparado. Todos se van
abrazar contentos y vino un perro y encontró un gato y éste
cuento ha terminado.

Pilariu
Organyà, marzo de 2016
Parque (67)

Comentarios

Entradas populares de este blog

La Lengua Camiare

Germinal de Émile Zola - una introducción

La cuestión de las castas en América (1)